Noam Chomsky i els filtres de la propaganda

Noam Chomsky

Noam Chomsky

El professor Chomsky explica els cinc filtres que ha d’atravessar la informació per tal que arribi a les mans del receptor. La propaganda, segons explica, és una eina de la societat que serveix per entretenir, difondre i informar els individus en les estructures institucionals de societat tot inculcant-los uns paràmetres codificats. Els mitjans de comunicació, una eina de control molt potent, controlen doncs la informació que passa per les mans del públic. Per a aquest objectiu empra cinc tipus de filtre a la informació. D’una banda, hi ha el filtre dels beneficiaris dels mitjans de comunicació, que es produeix degut als interessos de grans empreses o polítics. Els mitjans de comunicació són “(…) objecte de grans pressions per part dels accionistes, directors i banquers”, tal i com explica Chomsky [Noam Chomsky, Edward S. Herman, p. 31]. D’altra banda, hi ha el filtre dels qui es beneficien de la publicitat que inclouen els mitjans, que els donen o els lleven suport segons els convé. El tercer filtre és el de les principals fonts d’informació que abasteixen els mitjans, que són generalment centres de molt de poder. El quart filtre es refereix a les crítiques que puguin ser vertides a un mitjà determinat per una publicació determinada, sobretot si aquestes crítiques venen de part de persones o grups amb recursos. Finalment, el darrer filtre és el de l’anticomunisme.

– Chomsky, N., S. Herman, E., Los guardianes de la libertad. Ed. Crítica, Barcelona (2009).

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Frederic Jameson

"El gir cultural"

“El gir cultural”

L’autor Frederic Jameson, a l’article “Teorías de lo posmoderno” del llibre El gir cultural, explica quines són les diferents perspectives que s’han adoptat respecte l’aparició del postmodernisme. Aquestes diferents concepcions sobre allò postmodern están determinades per l’evaluació d’allò que anomenem el “modernisme”. Des d’aquest punt de vista, l’autor enumera quatre possibilitats: d’una banda, hi ha els qui estan a favor del postmodernisme a partir d’una perspectiva antimoderna (Ihab Hassan, Wolfe, o alguns protagonistas de l’alt modernisme, com Joyce o Mallarmé). D’altra banda, hi ha la postura anti-post-moderna i a favor del modernisme d’autors com Kramer. En tercer lloc, tenim els qui están a favor del postmodernisme pel fet d’estar a favor del modernisme. Són autors (com Lyotard) que veuen en el postmodernimse una conseqüència directa del modernisme. I, finalment, hi ha els qui están en contra del postmodernisme pel fet de que ja estaven en contra del modernisme, amb autors com Alfredo Tafuri.

– Jameson, F., El giro cultural. Ed. Manantial, Buenos Aires (1999).

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Jean Braudillard

Per a Braudillard, l’actual auge de la presència de la tecnologia en les nostres vides sols es pot veure des d’un punt de vista apocalíptic, ja que la influència que Internet i els mitjans de comunicació fan en els individus és la de la creació d’una hiperrealitat que es basa en la suplantació d’allò real pels signes d’allò real. L’autor distingeix entre el que és “dissimular” – quan es fingeix no tenir allò que no es té- al que és “simular” – quan es fingeix tenir allò que no es té-. Segons explica, les imatges assassinen allò real, i els mitjans de comunicació actuals, amb l’ús d’aquestes, i dels signes, transmeten simulacres, simulant que s’és el que no s’és, enlloc de dissimular que no s’és el que sí que s’és. D’aquesta manera, tenim una societat amb uns individus que més que mai centren les seves preocupacions en emmascarar la seva realitat i transmetre una imatge falsa. Els individus ja no cerquen la realitat, sinó mediacions, en un món hiperreal i una cultura de simulacre.

El llibre que tractem, "Cultura y simulacro", de Braudillard.

El llibre que tractem, “Cultura y simulacro”, de Braudillard.

– Braudillard, J., Cultura y simulacro. Ed. Kairós. Barcelona (1978).

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Wolf explica la teoria culturològica, els “cultural studies” i les teories comunicatives

Comunicació de masses

Comunicació de masses

En la darrera lectura proposada de Wolf, el seu autor, tracta tres teories sobre la comunicació: la teoria culturològica, els “cultural studies” i les teories comunicatives.
La teoria culturologica no analitza el concepte de cultura amb una sèrie de trets concrets característica de la visió tradicional o humanista, sinó que veu que en ella hi ha molts participants, hi ha tot un conjunt de símbols i valors, i la indústria cultural ha d’elaborar un producte “denominador comú” que sigui homogeni per la massa.
Els “cultural studies” tenen un origen anglosaxó. Segons aquesta perspectiva, la cultura és una suma d’interrelacions, d’entre les quals hi ha els mass media, que són una part important, activa i cohesionadora de la societat.
En canvi, des de la perspectiva de les teories comunicatives hi ha tres fases o models comunicatius: primerament, el de la teoria de la informació, en el qual el missatge arriba d’emissor a receptor i on allò important és que el missatge arribi al receptor. A més, tenim el semiòtic-informacional, on el missatge no arriba com a tal d’emissor a receptor, sinó que aquest el descodifica en base a una negociació. Finalment, el semiòtic-textual, on no és el missatge el que arriba, sinó que el que importa és la mateixa relació comunicativa, que és construïda entre emissor i receptor.

– Wölff, M., La investigación de la comunicación de masas. Ed. Paidós, Barcelona (1994).

Publicado en Uncategorized | Etiquetado | Deja un comentario

Stuart Hall: “Codificación y descodificación en el discurso televisivo”

Stuart Hall

Stuart Hall

El teòric cultural i sociòleg Stuart Hall explica en aquest article el funcionament de diversos processos comunicatius que es produeixen al voltant dels mass media, de les figures de l’emissor i el receptor i dels significats dels missatges. Concretament, parla de quatre processos. D’una banda, explica que d’entre els signes visuals que transmeten els mitjans de comunicació hi ha els denotatius, que són senzillament el que diuen, i res més. Són els més universals i no donen lloc a malentesos. Els icons de nivell connotatiu, en canvi, fan referència a segons conceptes, a banda del principal, que es poden interpretar de maneres diferents segons el context. Aquests tenen lloc sobretot en la publicitat.
D’altra banda, hi ha els processos de codificació i descodificació. La codificació fa referència a la manera en què es llença el missatge en forma de codi, i la descodificació és l’actitud del receptor, el qual interpreta els codis al seu parer. Segons Hall, hi ha quatre maneres de descodificar les comunicacions de masses: una és la del codi dominant o hegemònic, que és “quan l’espectador adopta el significat connotat de manera literal i directa” [Stuart Hall, p. 233]. Una altra és el codi professional, relativament independent del codi dominant, ja que aplica una visió pròpia dintre de l’hegemonia del codi dominant. Una altra manera és la del codi negociat, segons la qual ú reconeix el codi dominant, però es reserva el dret a fer una aplicació més negociada. Finalment, tenim el codi oposicional, segons el qual el receptor descodifica el missatge oficial de manera completament contrària.

– Hall, S., “Codificación y descodificación en el discurso televisivo”, de CIC (Cuadernos de Información y Comunicación n. 9, 210-236), (2004).

Publicado en Uncategorized | Etiquetado | Deja un comentario

Wolf i la teoria crítica

Mauro Wolf

Mauro Wolf

Wolf, al seu llibre La investigación de la comunicación de masas, ens parla de la “teoria crítica”, la qual rebutja la particular visió dels mass media que proposen els mètodes d’investigació empírica. Degut a que aquests es dediquen més a estudiar els mass media com a mitjans per alcançar certes finalitats, la teoria crítica proposa una visió més en relació amb la societat i el seu context històric. Una visió segons la qual els mass media son els mantenidors d’una dominació cultural exercida a través de la manipulació dels mecanismes democràtics, però també proporcionant i promocionant comportaments estandarditzats en els consumidors.
Com veiem, la teoria crítica realitza una denuncia de la indústria cultural, possiblement com a reacció a una manca de crítica dels discursos oficials, els anàlisis empírics i les investigacions administratives en l’època de l’Escola de Frankfurt. Els crítics fan un anàlisi de la relació entre l’individu i la societat, tot denunciant la contradicció entre aquests fomentada per la divisió de classes i per la indústria cultural, que ha creat una “pseudoindividualitat” , una identitat mecanitzada promoguda pel control psicològic.
Degut a tot açò, cal promoure, diuen els crítics, una visió de la indústria cultural com a promotora de la dominació a través d’estereotips, de missatges ocults, de dobles intencions i de tècniques de manipulació fraguades amb intencions de manteniment del poder.

– Wolf, M., La investigación de la comunicación de masas. Ed. Paidós, Barcelona (1987).

Publicado en Uncategorized | Etiquetado | Deja un comentario

La indústria cultural, vista per Adorno i Horkheimer

Els autors, pertanyents a l’escola de Frankfurt, proposen una visió pessimista de la cultura, tot equiparant-la amb els interessos del mercat i la indústria.
La indústria de la cultura –resultant de la relació entre mercat i cultura- té i proposa el monopoli de la cultura de masses com a única alternativa, i fa que els seus productes tinguin dues característiques principals: l’homogeneïtat i la predicibilitat. La primera, per que la cultura industrial és idèntica arreu, es tracti del país i del règim que sigui, i la segona, per que el producte cultural és esquemàtic, i sistemàticament repeteix uns patrons, tot defugint del fet de ser original.
L’ adoctrinament que comporta la disciplina capitalista fa de la cultura una vertadera imposadora de la submissió a la maquinària del sistema que, per mitjà de la diversió i l’oci, proposa subtil però poderosament que el treballador que cerca en aquestes activitats una sortida a la rutina mecanitzadora capitalista, trobi una prolongació d’aquest ritual per mitjà de les característiques de l’estil de cultura que la indústria proposa. Aquestes (homogeneïtat i la predicibilitat) les trobem, per exemple, al jazz, la ràdio o el cinema, amb l’objectiu de crear en el treballador/receptor un efecte de resignació davant de la dominació que pateix, promovent la identificació amb el poder, la manca d’autoestima com a treballador, la insatisfacció dels desitjos i la banalitat. Aquesta nova indústria cultural de la diversió, diferent a l’estil lleuger i popular que existia abans (de 1944), tracta el consumidor com un número més i la cultura com una mercaderia, amb uns productes barats dels quals no importa la qualitat sinó la quantitat de vendes, i els quals sols tenen valor pel fet d’esdevenir fetitxes.
La conducció de la cultura a un paper de justificadora i perpetuadora del sistema té uns efectes garantits i rebaixen qualsevol tipus de moral revolucionària existent, com veiem. Si anteriorment (a 1945, s’entén) existia el que Horkheimer i Adorno anomenaven un “estil lliure i popular”, basat en una cultura autònoma i lliure, amb el temps va anar caient en la lògica de la racionalitat instrumental de la mà de Hollywood i les grans indústries monopolístiques del capital que aleshores emergien.

– M. Horkheimer, Th. Adorno, “La indústria cultural. Il•lustració com engany de masses”, Dialèctica de la Il•lustració. Ed. Trotta, Madrid, 2009 [1944].

Publicado en Uncategorized | Etiquetado , | Deja un comentario